Apoteòsic, Increïble, Inoblidable… se m’acaben els adjectius per definir el gran Clàssic del futbol mundial. Només un partit així és capaç de paralitzar al món sencer davant del televisor durant 90 minuts. Abans, això si, vam poder veure hores i hores de tertúlies disteses (o no tant) anàlisis minuciosos al detall i pronòstics en molts casos i sovint, força agosarats. FC Barcelona contra Real Madrid, Guardiola contra Mourinho, Messi contra Cristiano Ronaldo, el joc de combinació frenètic dels blaugranes, contra el contraatac letal i mortífer dels blancs… Tots els ingredients a la graella, cuinats com els millors plats, a foc lent.
Miro a la grada i veig un imponent mosaic de color, fet per les 100.000 persones que omplen l’estadi. Com diria el mestre Cruyff, al veureu encara se’m posa la “Gallina de piel”. Veure de la mà, la senyera al costat dels colors blaugranes, és una sensació única i indescriptible.
Si m’acompanyeu, baixarem a la gespa i tot posant la mirada a l’horitzó, compartiré amb vosaltres el que va ser per mi, el partit de l’any a nivell mundial.
He de ser franc, ni en els meus millors somnis m’hagués pogut imaginar, el resultat d’ahir. A priori, hauria prés per boig al primer que m’ho hagués dit, però és aquesta la grandesa d’un Barça-Madrid, són partits únics en que tot és possible.
Encara ric avui, quan llegeixo i sento als diferents mitjans de comunicació, qüestionar l’aposta tàctica del sr. Mourinho. No ens enganyem senyors, com s’acostuma a dir en argot taurí: “ A toro pasao todos somos Manolete” o el que seria el mateix, que fàcil és dir les coses un cop ja han passat i les sabem, o no? considero que Mourinho, va fer la única aposta possible que podia fer, situar el seu equip a ¾ de camp, esperant al barça amb les línies ben juntes per evitar les passades entre línies, especialment dels tres petits genis (Xavi, Iniesta i Messi) i esperant robar ràpid la pilota, per sorprendre amb pilotes llargues a l’esquena de la defensa, aprofitant la velocitat de Cristiano Ronaldo, Di María o Benzema. No ens enganyem senyors, aquesta era la única manera de jugar-li al Fc Barcelona. 9 de cada 10 partits els hagués perdut el R.Madrid. Avui dia, jugar-li de tu a tu al Barça, és a dir amb línies obertes i a l’atac, és un suïcidi. Si proposes un intercanvi de cops amb els blaugranes, tens moltes possibilitats de perdre per KO. És trist, però la única esperança per la majoria d’equips que s’enfronten actualment al Barça (per no dir tots) passa perquè aquests no tinguin el dia i tu els puguis sorprendre amb un gol aïllat. Evidentment, alguna vegada pot passar i passarà, però cada dia no és diumenge.
He llegit i sentit també, que el Madrid no va jugar be, que va estar inoperant, tant en atac com en defensa i que ni va saber treure jugant la pilota des de darrere, ni arribar amb perill a la zona d’atac. A tota aquesta gent, els recordaria que si el Madrid en cap moment va ser l’equip del que presumien jornada rere jornada, aquell que era el màxim golejador i menys golejat de la lliga, va ser per què es va enfrontar a un grandíssim equip, que en cap moment els va deixar fer el seu joc i que no només es va imposar en qualitat de joc (com es suposava) sinó també en intensitat i concentració durant els 90 minuts de partit.
Plantejo una reflexió a la gent madridista: han vist alguna vegada a Cristiano Ronaldo, Ozil, Higuaín o Di María, corrent per ajudar a l’equip en tasques defensives? Jo veig cada diumenge a Villa, Messi i Pedro (o qui jugui) deixant-se la pell, corrent per l’equip, en cada partit del Barça. Senyors de Madrid, això no és casualitat, els resultats són fruit de la causalitat, és a dir de les coses que es busquen amb tot el sentit i la intenció del món. El Barça va jugar on, com i quan va voler amb un Real Madrid, que no va fer més que perseguir ombres durant els 90 minuts de partit. Bona prova d’això és la lamentable acció en la expulsió de Sergio Ramos o les contínues entrades a destemps i sense pilota de Pepe o Carvalho. El Barça, tocava, tocava i es divertia, mentre el Madrid patia i mirava el rellotge contant els minuts que restaven perquè acabés aquell malson. Realment sorprenent, la gran sensació de superioritat del Barça respecte el R.Madrid, almenys en el partit d’ahir. I com acostumem a dir, el millor pel final, la cirereta del pastís la trobem al final del match, on el Barça acabaria jugant amb vuit jugadors de la casa, en el seu equip (Valdés, Puyol, Piqué, Busquets, Iniesta, Pedro, Bojan i Jeffrén).
I als madridistes, els diria el següent: “La mujer del César no solo debe serlo, sinó parecerlo” una gran dita que ve a dir, que abans de parlar sobre qui és el millor equip del món, procureu no fer-ho tant a les zones mixtes o a les rodes de premsa, sinó demostrar-ho al camp, al terreny de joc, amb qualitat i saber estar, com ho demostra cada diumenge el Fc Barcelona. El 5-0 fa mal, però crec que el temps, la història i la experiència us a d’ensenyar a aprendre la lliçó d’una vegada per a totes, no perdeu més temps intentant desestabilitzar el Barça, no ho aconseguireu mai. Procureu invertir el vostre temps en treballar per créixer com equip, buscant la vostre pròpia formula, el vostre propi estil, perquè Barça només n’hi ha un i a Barcelona des de fa temps, hem optat per seguir un camí que a dia d’avui s’allunya molt o força del que heu triat vosaltres.
La feina en silenci i constant, el treball en equip, el avui per tu i demà per mi, la solidaritat en el treball col·lectiu, la humilitat, la senzillesa, el saber portar un escut i uns colors que representen a milions de gent que et recolza i que espera sempre el millor de tu… Tot això és el Barça. No pretenc que ho enteneu mai, però permeteu-me que em senti sempre orgullós, vagi on vagi, sigui on sigui, del meu club i dels meus colors…
