Avui m’aturaré per escriure sobre un altre de les meves aficions: el cinema. Generalment, un dels grans pilars sobre el qual sostenia el meu discurs, havia estat fins ara la preocupant i evident manca d’idees existent, en els diferents àmbits de la nostre societat. D’aquesta manera, el cinema no n’era excepció i n’és un clar exemple. Les grans idees sorgides abans pel geni humà, ara donen pas a les apostes per remakes històrics o adaptacions de novel·les best sellers. Que hi ha darrere el format tradicional de cinema analògic? serà el 3d una moda? o realment ja s’ha establert com un producte de consum permanent?.
Com a espectadors, durant els darrers anys hem estat víctimes de nombroses i estrepitoses patacades pel que fa a propostes de ficció nacional. Hem estat espectadors de luxe, d’una clara aposta per la quantitat anteposada a la qualitat. Les audiències cada cop més, esdevenen jutges implacables que condemnen o encumbren a tot producte emés a la petita pantalla, però amb menys paciència i sense atorgar pròrrogues a aquelles propostes que no ofereixin un benefici immediat, la única garantia per a cadenes i productores. En la coneguda com a crisis econòmica mundial, ja no hi ha cabuda per a més errors i es per aquesta raó, que ara més que mai es mira amb lupa, cada euro invertit en un projecte televisiu determinat. En aquest sentit, considero que les continues patacades i fracassos estrepitosos soferts els darrers anys, han ajudat a fer veure als responsables de cadenes i productores, de la necessitat de canviar la dinàmica que hi havia fins ara i presentar a l’espectador noves propostes d’entreteniment, noves idees o visions diferents dels productes que trobàvem a la graella.
Qui va ajudar a marcar el canvi i el camí a seguir a la resta de cadenes, va ser la 1ª, amb la seva aposta anomenada Àguila Roja, la sèrie de ficció amb major audiència de la història, amb una mitja de quasi be 6 milions d’espectadors per capítol. Realment impressionant. La clau del seu èxit? Jo veig tres factors que són de gran importància: 1- Un gran guió, amb trames d’acció i divertides que enganxen a la gent. 2- Un gran repartiment, amb actors i actrius de renom i qualitat (Francis Lorenzo, Javier Gutierrez, David Janer…) i 3- L’aposta de la cadena TV1 per no emetre anuncis durant l’emissió de la seva sèrie, facilitant als espectadors el poder veure la sèrie, de manera ininterrompuda. Aquest còctel, ben podria ser el culpable de l’èxit experimentat per aquesta sèrie, que ja camina cap a la 7ª temporada i en vistes d’aparèixer en format pel·lícula a les grans sales de cinema del nostre país.
Antena 3 també feia temps que cuidava i molt de les seves apostes de ficció, Física o Química o El Internado, eren només algunes de les propostes fiables que ens presentava la cadena. L’any passat però, ens van presentar una nova sèrie que si a priori se la comparava amb la sèrie americana Herois de la NBC, amb el temps es va veure que no tenia res a veure. “Los Protegidos” era el títol, amb el que es donava a conèixer, la tendre i meravellosa història familiar, de nens i nenes amb poders extraordinaris. Partint de la base que les comparacions són odioses, considero que Antena 3 se la va jugar i molt amb aquesta sèrie, per aquest motiu els felicito per atrevir-se a allò que jo mateix trobava tant a faltar els darrers anys, que es realitzessin noves i diferents propostes per a l’espectador. “Los Protegidos” es una sèrie que avarca totes les franges d’edat. Hi ha trames per nens i d’altres per adolescents o adults, però sempre des del respecte i el tacte d’una sèrie que podem considerar com a familiar. 3 milions de mitja d’audiència, que els han valgut per fer màgia i firmar l’emissió de la sèrie mínim, per dues temporades més.
Antena 3 presentava fa dos mesos la seva aposta més seria, amb una sèrie d’hispans que lluiten contra l’imperi romà a “Hispania, la leyenda”. Molts medis i diners invertits en aquest macroprojecte ambiciós, rodat majoritàriament en exteriors (amb totes les dificultats que això comporta) i amb actors de renom com els veterans Lluis Homar, Roberto Enriquez o Jesús Olmedo o joves amb projecció, com la cubana Ana de Armas o Juan José Ballesta (“El Bola”). Quasi be 5 milions d’audiència mitja, tenen la culpa de que aquesta sigui la ficció més seguida a dia d’avui, amb permís d’Àguila Roja, que va acabar recentment la seva 6ª temporada. De moment els romans enganxen i de quina manera als espectadors.
Com ja hem dit, podríem dir que Antena 3, es per nombre de sèries i per la qualitat d’aquestes, un referent en la ficció nacional en l’actualitat. Fa temps, van apostar per una ficció d’intriga amb èxit com “El Internado” i un cop finalitzada, ja han buscat un nou producte substitutiu que aporti dosis d’intriga a dojo i atrapi als espectadors. La nova sèrie que arribarà en pocs mesos a la nostre pantalla es diu “El Barco”. Aquesta sèrie que gira al voltant d’un baixell-escola a alta mar, anomenat Estrella Polar tindrá en Mario Casas al seu protagonista, arropat per Juanjo Artero (El comissario) Bernabé Fernández (Al salir de clase) o la jove actriu Blanca Suarez (El Internado). Una sèrie que ens portarà a una reflexió... Quedarà algun supervivent al món?
Telecinco, vol aproximar-se a l’èxit i recuperar el terreny perdut amb una proposta de ficció rodada a la Costa da Morte de Galicia, anomenada “Piratas”. La nova sèrie d’aventures, amor i acció a alta mar, ens retroba amb Oscar Jaenada (Camarón) com a protagonista i ens sorprèn amb el debut de Pilar Rubio com actriu, en una sèrie amb força cares conegudes, com poden ser: Xenia Tostado (Sin tetas no hay paraíso) Octavi Pujades (Al salir de clase) o Silvia Abascal (Acusados). Falta ben poc per que aquesta sèrie vegi la llum i després d’una inversió astronòmica per part de Telecinco, veurem si els Piratas dominen acaben per aconseguir dominar la mar o pel contrari, naufraguen en l’intent.
La cursa per aconseguir el tall més gran del pastís, ja ha començat. Moltes apostes noves i força diverses, ens ofereixen la possibilitat d’identificar-nos amb alguna d’elles i distreure’ns una mica, oblidant per un moment totes aquelles coses realment importants, que ens condicionen i que realment han de preocupar-nos. És el moment de donar una oportunitat al que se’ns ofereix, valorar i actuar en conseqüència. Al cap i a la fi, nosaltres tenim molt a dir, per que també formem part d’aquell implacable jutge, que premia o castiga, nosaltres formem part de l’audiència.
