Nivell de concentració - 4

Avui, no pretenc expressar la meva opinió envers un tema determinat, però en certa manera i indirectament, potser si que ho faig. No es que parlar se’m doni malament, però hi ha vegades que tot se’m fa molt més senzill escrivint. A les fosques, no tinc cap idea al cap, porto hores i hores perdut en un món paral·lel dins el meu interior, en una atmosfera aliena a tota la resta de coses que d’alguna manera m’envolten. Ara mateix està tot aturat, tot congelat, però la meva ment dispara lletres i paraules encadenades que d’una manera o altre, intenten explicar una raó, un per que darrere d’una estranya sensació...

vull no pensar però al fer-ho, estic pensant...

vull encendre el llum per poder apagar la foscor,

vull saltar ben alt però tocant sempre de peus a terra

vull volar lliure pel cel, però no tinc ales per enlairar-me

vull pintar un pinzell de color, per esborrar un quadre sense pintura

vull riure de veritat perquè jo no ploro de mentida

vull tenir-te al meu davant, per no anar mai al teu darrere

vull creure en el que em dius, per no saber el que no em dius

vull arribar a saltar-me la entrada, per poder tornar a la sortida

vull poder estar sol, per arribar a sentir-me acompanyat

vull trobar una pregunta, per que em porti a una resposta

vull oblidar velles llegendes, per poder recordar noves histories...

vull escoltar el so del mar, per arribar a pujar la muntanya,

vull aconseguir una estrella, que m’ajudi a tocar el sol

vull ser com tu sembles, per no ser com tu ets

vull...

C'est la vie.... Us deixo animant-vos a llegir entre línies.

Retrobant una idea oblidada

Avui m’aturaré per escriure sobre un altre de les meves aficions: el cinema. Generalment, un dels grans pilars sobre el qual sostenia el meu discurs, havia estat fins ara la preocupant i evident manca d’idees existent, en els diferents àmbits de la nostre societat. D’aquesta manera, el cinema no n’era excepció i n’és un clar exemple. Les grans idees sorgides abans pel geni humà, ara donen pas a les apostes  per remakes històrics o adaptacions de novel·les best sellers. Que hi ha darrere el format tradicional de cinema analògic? serà el 3d una moda? o realment ja s’ha establert com un producte de consum permanent?.

Com a espectadors, durant els darrers anys hem estat víctimes de nombroses i estrepitoses patacades pel que fa a propostes de ficció nacional. Hem estat espectadors de luxe, d’una clara aposta per la quantitat anteposada a la qualitat. Les audiències cada cop més, esdevenen jutges implacables que condemnen o encumbren a tot producte emés a la petita pantalla, però amb menys paciència i sense atorgar pròrrogues a aquelles propostes que no ofereixin un benefici immediat, la única garantia per a cadenes i productores. En la coneguda com a crisis econòmica mundial, ja no hi ha cabuda per a més errors i es per aquesta raó, que ara més que mai es mira amb lupa, cada euro invertit en un projecte televisiu determinat. En aquest sentit, considero que les continues patacades i fracassos estrepitosos soferts els darrers anys, han ajudat a fer veure als responsables de cadenes i productores, de la necessitat de canviar la dinàmica que hi havia fins ara i presentar a l’espectador noves propostes d’entreteniment, noves idees o  visions diferents dels productes que trobàvem a la graella.

Qui va ajudar a marcar el canvi i el camí a seguir a la resta de cadenes, va ser la 1ª, amb la seva aposta anomenada Àguila Roja, la sèrie de ficció amb major audiència de la història, amb una mitja de quasi be 6 milions d’espectadors per capítol. Realment impressionant. La clau del seu èxit? Jo veig tres factors que són de gran importància: 1- Un gran guió, amb trames d’acció i divertides que enganxen a la gent. 2- Un gran repartiment, amb actors i actrius de renom i qualitat (Francis Lorenzo,  Javier Gutierrez, David Janer…) i 3- L’aposta de la cadena TV1 per no emetre anuncis durant l’emissió de la seva sèrie, facilitant als espectadors el poder veure la sèrie, de manera ininterrompuda. Aquest còctel, ben podria ser el culpable de l’èxit experimentat per aquesta sèrie, que ja camina cap a la 7ª temporada i en vistes d’aparèixer en format pel·lícula a les grans sales de cinema del nostre país.

Antena 3 també feia temps que cuidava i molt de les seves apostes de ficció, Física o Química o El Internado, eren només algunes de les propostes fiables que ens presentava la cadena. L’any passat però, ens van presentar una nova sèrie que si a priori se la comparava amb la sèrie americana Herois de la NBC, amb el temps es va veure que no tenia res a veure. “Los Protegidos” era el títol, amb el que es donava a conèixer, la tendre i meravellosa història familiar, de nens i nenes amb poders extraordinaris. Partint de la base que les comparacions són odioses, considero que Antena 3 se la va jugar i molt amb aquesta sèrie, per aquest motiu els felicito per atrevir-se a allò que jo mateix trobava tant a faltar els darrers anys, que es realitzessin noves i diferents propostes per a l’espectador. “Los Protegidos” es una sèrie que avarca totes les franges d’edat. Hi ha trames per nens i d’altres per adolescents o adults, però sempre des del respecte i el tacte d’una sèrie que podem considerar com a familiar. 3 milions de mitja d’audiència, que els han valgut per fer màgia i firmar l’emissió de la sèrie mínim, per dues temporades més.

Antena 3 presentava fa dos mesos la seva aposta més seria, amb una sèrie d’hispans que  lluiten contra l’imperi romà a “Hispania, la leyenda”. Molts medis i diners invertits en aquest macroprojecte ambiciós, rodat majoritàriament en exteriors (amb totes les dificultats que això comporta) i amb actors de renom com els veterans Lluis Homar, Roberto Enriquez o Jesús Olmedo o joves amb projecció, com la cubana Ana de Armas o Juan José Ballesta (“El Bola”). Quasi be 5 milions d’audiència mitja, tenen la culpa de que aquesta sigui la ficció més seguida a dia d’avui, amb permís d’Àguila Roja, que va acabar recentment la seva 6ª temporada. De moment els romans enganxen i de quina manera als espectadors.

Com ja hem dit, podríem dir que Antena 3, es per nombre de sèries i per la qualitat d’aquestes, un referent en la ficció nacional en l’actualitat. Fa temps, van apostar per una ficció d’intriga amb èxit com “El Internado” i un cop finalitzada, ja han buscat un nou producte substitutiu que aporti dosis d’intriga a dojo i atrapi als espectadors. La nova sèrie que arribarà en pocs mesos a la nostre pantalla es diu “El Barco”.  Aquesta sèrie que gira al voltant d’un baixell-escola a alta mar, anomenat Estrella Polar tindrá en Mario Casas al seu protagonista, arropat per Juanjo Artero (El comissario) Bernabé Fernández (Al salir de clase) o la jove actriu Blanca Suarez (El Internado). Una sèrie que ens portarà a una reflexió... Quedarà algun supervivent al món?

Telecinco, vol aproximar-se a l’èxit i recuperar el terreny perdut amb una proposta de ficció rodada a la Costa da Morte de Galicia, anomenada “Piratas”. La nova sèrie d’aventures, amor i acció a alta mar, ens retroba amb Oscar Jaenada (Camarón) com a protagonista i ens sorprèn amb el debut de Pilar Rubio com actriu, en una sèrie amb força cares conegudes, com poden ser: Xenia Tostado (Sin tetas no hay paraíso) Octavi Pujades (Al salir de clase) o Silvia Abascal (Acusados). Falta ben poc per que aquesta sèrie vegi la llum i després d’una inversió astronòmica per part de Telecinco, veurem si els Piratas dominen acaben per aconseguir dominar la mar o pel contrari, naufraguen en l’intent.

La cursa per aconseguir el tall més gran del pastís, ja ha començat. Moltes apostes noves i força diverses, ens ofereixen la possibilitat d’identificar-nos amb alguna d’elles i distreure’ns una mica, oblidant per un moment totes aquelles coses realment importants, que ens condicionen i que realment han de preocupar-nos. És el moment de donar una oportunitat al que se’ns ofereix, valorar i actuar en conseqüència. Al cap i a la fi, nosaltres tenim molt a dir, per que també formem part d’aquell implacable jutge, que premia o castiga, nosaltres formem part de l’audiència.

El Clàssic menys clàssic: Fc Barcelona 5 Real Madrid 0

Apoteòsic, Increïble, Inoblidable… se m’acaben els adjectius per definir el gran Clàssic del futbol mundial. Només un partit així és capaç de paralitzar al món sencer davant del televisor durant 90 minuts. Abans, això si, vam poder veure hores i hores de tertúlies disteses (o no tant) anàlisis minuciosos al detall i pronòstics en molts casos i sovint, força agosarats. FC Barcelona contra Real Madrid, Guardiola contra Mourinho, Messi contra Cristiano Ronaldo, el joc de combinació frenètic dels blaugranes, contra el contraatac letal i mortífer dels blancs… Tots els ingredients a la graella, cuinats com els millors plats, a foc lent.

Miro a la grada i veig un imponent mosaic de color, fet per les 100.000 persones que omplen l’estadi. Com diria el mestre Cruyff, al veureu encara se’m posa la “Gallina de piel”. Veure de la mà, la senyera al costat dels colors blaugranes, és una sensació única i indescriptible.

Si m’acompanyeu, baixarem a la gespa i tot posant la mirada a l’horitzó, compartiré amb vosaltres el que va ser per mi, el partit de l’any a nivell mundial.

He de ser franc, ni en els meus millors somnis m’hagués pogut imaginar, el resultat d’ahir. A priori, hauria prés per boig al primer que m’ho hagués dit, però és aquesta la grandesa d’un Barça-Madrid, són partits únics en que tot és possible.

Encara ric avui, quan llegeixo i sento als diferents mitjans de comunicació, qüestionar l’aposta tàctica del sr. Mourinho. No ens enganyem senyors, com s’acostuma a dir en argot taurí: “ A toro pasao todos somos Manolete” o el que seria el mateix, que fàcil és dir les coses un cop ja han passat i les sabem, o no? considero que Mourinho, va fer la única aposta possible que podia fer, situar el seu equip a ¾ de camp, esperant al barça amb les línies ben juntes per evitar les passades entre línies, especialment dels tres petits genis (Xavi, Iniesta i Messi) i esperant robar ràpid la pilota, per sorprendre amb pilotes llargues a l’esquena de la defensa, aprofitant la velocitat de Cristiano Ronaldo, Di María o Benzema. No ens enganyem senyors, aquesta era la única manera de jugar-li al Fc Barcelona. 9 de cada 10 partits els hagués perdut el R.Madrid. Avui dia, jugar-li de tu a tu al Barça, és a dir amb línies obertes i a l’atac, és un suïcidi. Si proposes un intercanvi de cops amb els blaugranes, tens moltes possibilitats de perdre per KO. És trist, però la única esperança per la majoria d’equips que s’enfronten actualment al Barça (per no dir tots) passa perquè aquests no tinguin el dia i tu els puguis sorprendre amb un gol aïllat. Evidentment, alguna vegada pot passar i passarà, però cada dia no és diumenge.

He llegit i sentit també, que el Madrid no va jugar be, que va estar inoperant, tant en atac com en defensa i que ni va saber treure jugant la pilota des de darrere, ni arribar amb perill a la zona d’atac. A tota aquesta gent, els recordaria que si el Madrid en cap moment va ser l’equip del que presumien jornada rere jornada, aquell que era el màxim golejador i menys golejat de la lliga, va ser per què es va enfrontar a un grandíssim equip, que en cap moment els va deixar fer el seu joc i que no només es va imposar en qualitat de joc (com es suposava) sinó també en intensitat i concentració durant els 90 minuts de partit.

Plantejo una reflexió a la gent madridista: han vist alguna vegada a Cristiano Ronaldo, Ozil, Higuaín o Di María, corrent per ajudar a l’equip en tasques defensives? Jo veig cada diumenge a Villa, Messi i Pedro (o qui jugui) deixant-se la pell, corrent per l’equip, en cada partit del Barça. Senyors de Madrid, això no és casualitat, els resultats són fruit de la causalitat, és a dir de les coses que es busquen amb tot el sentit i la intenció del món. El Barça va jugar on, com i quan va voler amb un Real Madrid, que no va fer més que perseguir ombres durant els 90 minuts de partit. Bona prova d’això és la lamentable acció en la expulsió de Sergio Ramos o les contínues entrades a destemps i sense pilota de Pepe o Carvalho. El Barça, tocava, tocava i es divertia, mentre el Madrid patia i mirava el rellotge contant els minuts que restaven perquè acabés aquell malson. Realment sorprenent, la gran sensació de superioritat del Barça respecte el R.Madrid, almenys en el partit d’ahir. I com acostumem a dir, el millor pel final, la cirereta del pastís la trobem al final del match, on el Barça acabaria jugant amb vuit jugadors de la casa, en el seu equip (Valdés, Puyol, Piqué, Busquets, Iniesta, Pedro, Bojan i Jeffrén).

I als madridistes, els diria el següent: “La mujer del César no solo debe serlo, sinó parecerlo” una gran dita que ve a dir, que abans de parlar sobre qui és el millor equip del món, procureu no fer-ho tant a les zones mixtes o a les rodes de premsa, sinó demostrar-ho al camp, al terreny de joc, amb qualitat i saber estar, com ho demostra cada diumenge el Fc Barcelona. El 5-0 fa mal, però crec que el temps, la història i la experiència us a d’ensenyar a aprendre la lliçó d’una vegada per a totes, no perdeu més temps intentant desestabilitzar el Barça, no ho aconseguireu mai. Procureu invertir el vostre temps en treballar per créixer com equip, buscant la vostre pròpia formula, el vostre propi estil, perquè Barça només n’hi ha un i a Barcelona des de fa temps, hem optat per seguir un camí que a dia d’avui s’allunya molt o força del que heu triat vosaltres.

La feina en silenci i constant, el treball en equip, el avui per tu i demà per mi, la solidaritat en el treball col·lectiu, la humilitat, la senzillesa, el saber portar un escut i uns colors que representen a milions de gent que et recolza i que espera sempre el millor de tu… Tot això és el Barça. No pretenc que ho enteneu mai, però permeteu-me que em senti sempre orgullós, vagi on vagi, sigui on sigui, del meu club i dels meus colors…

LA MASIA, TANCA LES PORTES DE LA FÀBRICA MADRIDISTA

Corren mals temps per la prolífica cantera del Real Madrid CF. Els de Chamartín, passen per un dels seus pitjors moments esportius en els darrers anys. I es que des de Madrid, l’entorn madridista, amb les altes esferes del periodisme esportiu de la capital al capdavant, es van encarregar de vendre’ns fins la sacietat, els èxits de la que consideraven com la millor cantera futbolística d’Espanya, arribant a batejar la cantera del Real Madrid, com “La Fabrica”. Allà, és on busquen formar i polir als futurs cracks merengues, en els camps de l’espectacular ciutat esportiva de Valdevebas. Des de Madrid, van optar un cop més per tirar de talonari, per fer realitat un dels eterns somnis de Florentino Pérez, fer de Valdebebas, “la ciutat del madridista” del s. XXI, buscant en una mena de comparació forçada, superar l’èxit experimentat i contrastat per l’AC Milán, amb el seu centre d’alt rendiment esportiu, el prestigiós Milán Lab.

Si tirem de memòria històrica, uns cinc anys enrere, podrem recordar quan Míchel González (l’actual entrenador del Getafe) entrenava a un espectacular i sorprenent Real Madrid Castilla. El filial madridista, que enamorava a propis i estranys amb el seu futbol, destacava sobremanera en el seu anhelat retorn a la categoria de plata del futbol espanyol. Tot i la bona temporada realitzada, el Castilla no va poder mantenir la categoria, amb un conjunt en que la mitjana d’edat de la plantilla no sobrepassava els 23 anys d’edat. La feina realitzada, però, no va caure en sac buit, ja que molts dels jugadors d’aquell equip, els trobem triomfant actualment a la primera divisió.

Els porters Diego Lopez i Jordi Codina, els defenses Álvaro Arbeloa, Miguel Torres o Filipe Luis, els centrecampistes Borja Valero, José Manuel Jurado, Esteban Granero o Juanfran Torres i els davanters Roberto Soldado, Álvaro Negredo, David Barral o Juan Mata, són només alguns dels exemples més clars, de jugadors que triomfen actualment a la primera divisió, la majoria d’ells, fora del Bernabeu. Tots ells, són productes de “la fàbrica” i tots ells també, van haver d’emigrar del club, al haver estat víctimes d’una política esportiva, que ha demostrat amb el temps, menysprear i no valorar els joves valors de casa. El talonari de Florentino és l’actual aposta del club i La fàbrica... ja no produeix.

Qui si produeix i molt, és el Fc Barcelona amb una Masia, que de seguir així haurà de ser ampliada, per poder donar cabuda a totes les perles blaugrana que setmana rere setmana, despunten en les diferents categories del futbol base del club.

És realment impactant la temporada que està realitzant el Barça B, a la segona divisió del futbol espanyol (l’ara anomenada Liga Adelante). Si per un moment ens equivoquéssim de camp i enlloc d’anar al Camp Nou, ens desviéssim 300m tot arribant al Miniestadi, ja posats a imaginar, si per un moment ens traicionés la vista i no veiéssim la cara als jugadors, ni el nom a les seves respectives samarretes, juraríem que qui juga és el primer equip del Fc Barcelona i no l’equip de joves talents, entrenat per Luis Enrique.

El Fc Barcelona, realitza una clara aposta pel planter, que fa que tots els equips del seu futbol base, practiquin la mateixa filosofia de futbol de toc, aplicada pel primer equip de Pep Guardiola. Tot passejant per la ciutat esportiva Joan Gamper, situada a St. Joan d’Espí, podem donar un cop d’ull a l’atractiva proposta de joc implantada pels blaugranes. Tots els equips de base, busquen sortir jugant amb la pilota des de darrere i tenir sempre el control de la pilota, buscant combinacions ràpides i a la vegada precises, aconseguint crear d’un joc vistós, el més difícil, aconseguir un resultat igualment efectiu.

Tot aquest treball realitzat, similar al del primer equip, tots els automatismes assimilats ja a la base i el treball amb aquesta filosofia de joc de toc, faciliten a qualsevol jugador del club, la possibilitat de poder arribar algun dia a jugar en el primer equip, havent assimilat el sistema de joc i guanyant-li temps al seu evident i alhora necessari període d’adaptació.

Amb els exemples recents per tots, de jugadors com Sergio Busquets o Pedro Rodríguez, que en un any, van passar de jugar en camps de Tercera Divisió a aconseguir aixecar un mundial amb la selecció espanyola o una copa d’europa, amb el Fc Barcelona, treballen les joves promeses barcelonistes, per tal d’aconseguir una oportunitat, que els permeti fer-se un nom en el Camp Nou

La Masia, està produint jugadors amb molt bona pinta. Als ja coneguts com Thiago Alcántara, Andreu Fontás, Marc Bartra, Oriol Romeu o Jonathan Dos Santos, els i hem de sumar el de jugadors més joves, que despunten en categories inferiors, com poden ser: Gael Etock, Enguene, Armand Ella, Gerard Deulofeu o Rafa Alcántara.

El bon treball realitzat pel Barça, dóna els seus fruits i es que la Masia, s’ha convertit en un model a seguir per la resta de clubs de futbol del món, que busquen emular aquest projecte amb sentit i real, que poc té a veure amb l’oblidat de “ la fàbrica”.